He pogut llegir l’article de Rafael De Bustamante, de Ciutadans, en el qual analitza als diferents partits “a la seua esquerra” (i més recentment també als de la seua dreta) dedicant paraules a tots i amb la bona sort que a nosaltres ens qualifica com a “bona gent”. Vull donar-li des d’ací les gràcies per les seues paraules, de manera molt sincera. Podem estar orgullosos a Dénia que la nostra vida política, dins de les nostres diferències, està plena de bona gent i polítics amb bones intencions. Podria dedicar bones paraules a tots els meus rivals en estes eleccions, la qual cosa dona bona fe que el clima polític del nostre municipi és d’alta qualitat democràtica. Així que, per a començar, diré que, amb totes les meues diferències, en Ciutadans també he conegut molt bona gent.
No obstant això, em queda un xicotet mal sabor de boca i és aqueix afegit. “Són bona gent… PERÒ”. Perquè sembla que en política això va amb segones, com si ser bona gent fora ser un poc il·lusos, panfigols, criatures de bones intencions però en definitiva incapaces. Com si ser bona gent fora una mica sospitós. Sembla que per a estar en política cal ser una mica “roín”. Doncs bé, voldria expressar en aquesta xicoteta reflexió que sí, en Compromís fem tot el possible per a ser bona gent. I amb molta honra.
Què entenem per ser bona gent en política? Fer una política de proximitat i diàleg, que a la capacitat de gestió (demostrada a Dénia i en el govern autonòmic) afija escolta i reconeixement de l’error propi, perquè cap som infal·libles, i respectem totes les sensibilitats dels nostres veïns.
Deia l’article que sí, som “molt de la “terreta”. I tal volta ser bona gent, en política municipal, siga tindre els peus molt en terra, en cada barri de Dénia, en cada pedania, en cada partida rural, amb una mirada molt local, d’anar al problema tangible i quotidià.
L’article feia una extrapolació de les polítiques estatals als diferents partits. I a nosaltres ens tocava el “però… són catalanistes”. Honestament, en la nostra formació no ens dediquem a parlar de si Espanya o Catalunya, sinó que tenim una aposta decidida per fugir del sucursalisme. No ens amaguem, som un partit profundament valencianista, però això no és una reducció folklòrica, entenem el valencianisme com una mirada pròxima als problemes quotidians dels valencians. Ser valencianista, a Dénia, no és fer festejos culturals, sense dubte importants. És mirar amb una òptica territorial la construcció d’una vida millor per als nostres paisans, siguen nascuts en la nostra terra o no, parlen valencià, castellà , xinés o anglés. Ser valencianista és tindre els millors serveis públics , la millor educació, la millor sanitat, la millor participació ciutadana. I si és sent bona gent, tant millor, que no cal ser mala gent per a gestionar.
Dubtem molt que la ciutadania de Dénia estiga altament preocupada per la política catalana. No obstant això, intentant ser bona gent i ajudar als nostres veïns mentre siguem ací de pas, ens preguntem per què a Dénia tenim milers d’apartaments buits i els nostres joves no poden accedir a un habitatge? Per què tenim grans hectàrees de sòl rural i no som capaços de convertir-ho en un actiu productiu del qual estar orgullosos? Per què no aconseguim eixir de la roda del sol i platja, amb unes xifres de pobresa a nivell autonòmic molt preocupants any rere any? Per què PP i PSPV es barallen per veure qui trau el “tram” i no hi ha vertaders plans de mobilitat per a connectar Dénia amb transport públic amb altres municipis, abandonant la idea del tren de la costa o altres alternatives sostenibles? Per què continuen proliferant pàrquings públics per tot el municipi i no es fan carrils ni aparcaments per a bicis, malgrat que la crisi de combustibles anirà a més? Per què podem ser un lloc de retir per a gent adinerada de tota Europa però la gent de Dénia ha de conformar-se amb una vida de servitud per als estiuejants, amb el fatalisme de “esto es lo que hay”? Per què els millors professionals mèdics fugen del nostre Hospital?
La política estatal i els posicionaments sobre moltes qüestions ens afecten a tots (i no cal dir que, si de política estatal parlem, bé faria Ciutadans a mirar la seua situació interna abans que reduir-nos als altres a tòpics), però la política municipal és proximitat, diàleg, escolta. Encara que les sigles de tots tenen el seu reflex estatal i autonòmic, els municipis necessiten fugir del sucursalisme, de la carrera interna política i de la grandiloqüència, per a centrar-se en el quotidià.
Potser sona innocent en aquest món de discursos encesos i la política d’autoconsum per a l’aplaudiment dels propis. Però, SÍ, ens quedarem orgullosos si els ciutadans de Dénia poden dir que, amb els nostres errors i els nostres encerts, les nostres coincidències i diferències, tot el nostre equip és “bona gent”. Sense afegir-li cap “però” i amb la mà tendida.
RAFAEL CARRIÓ
Candidat a l’Alcaldia per Compromís