Este diumenge, 26 de maig, dins de la campanya “estimem la marina” eixirem de ruta cap a la Vall de Laguar, on visitarem les fonts de la Carrasca i de la Mata. La ruta no té cap cap dificultat tècnica, però cal comptar amb un bon estat físic, doncs hem de salvar una certa baixada i pujada amb costeres considerables. Aquesta és una bona època per a fer-la, amb els cirerers en plena floració o producció.
L’inici de la ruta es troba a la Vall de Laguar, terra de cireres al cor de la Marina Alta i un dels racons més pintorescs del País Valencià. La Vall de Laguar, últim reducte dels moriscs al Regne de València, està formada per tres pobles, Campell, Fleix i Benimaurell, coneguts a la vall com els pobles de Baix, d’Enmig i de Dalt respectivament. A l’accés de la vall es troben els terrenys del sanatori de Fontilles, un complex sanitari d’origen benèfic creat a principis del segle XX per a la cura dels malats de lepra.
Amb els nostres vehicles, accedirem a la Vall de Laguar per Ondara seguint la CV-731 direcció Beniarbeig fins a Orba, trencant per la CV-718 cap a la Vall. Passarem junt al sanatori de Fontilles, Campell, Fleix i Benimaurell, on enfilarem cap al Collado, passant per la Font dels Òlbis, deixant els vehicles als voltants del Restaurant.
Des d’allí encetarem la ruta que ens durà, primer de baixada, a les Fonts de la Carrasca, on esmorzarem, i de la Mata –ja de pujada- per finalitzar una altra vegada al Collado. La ruta és circular.
La Història cristiana de Vall de Laguar es pot dir que comença al segle XIII, sota el govern del llegendari Al-Azraq. Aquest cabdill es va aixecar en armes contra la invasió dels exèrcits de la Corona d’Aragó, revolta que va suposar un gran obstacle per a les conquestes del rei aragonès Jaume I. En arribar les tropes de Jaume I a les portes del seu domini, Al-Azraq va signar un tractat de pau, pel qual es va acordar una treva de tres anys i el vassallatge al rei aragonès. A la tardor de 1247 Al-Azraq va trencar la treva perquè les tropes cristianes pressionaven els territoris del seu senyoriu, però al seu alçament van seguir deu anys d’exili. Al 1276 va encapçalar de nou una gran rebel•lió, però va ser vençut a la fi d’abril de 1276. Al juliol del mateix any mor també Jaume I, el seu fill Alfons acabarà amb la rebel•lió entre 1277 i 1278 .
Després de la pacificació de les muntanyes de la Marina, aquesta va ser repartida entre els militars catalans i occitans, cristians vells que van ajudar en la reconquesta. Passats uns quants anys els moriscs més rebels van aixecar els ànims d’altres moriscs més dòcils i van profanar la parròquia de Santa Anna. Per motiu de tots aquests disturbis, l’emperador Carles I va publicar un decret que obligava a tots els moriscs a batejar-se. Molts d’ells per a no sortir d’aquestes terres i perdre els seus béns, es van veure obligats a això, la qual cosa va provocar nous disturbis. Aquest fet va obligar a Felip II, com mesura de prevenció que, per sorpresa, foren desarmats tots els moriscs de tots les viles i llocs del Regne de València. El seu fill, Felip III, escoltant les reclamacions dels cristians, dels abusos i sacrilegis i indisciplina dels moriscs, va dictar el famós decret d’expulsió.
Vall de Laguar va ser l’últim reducte de la revolta dels moriscs valencians. Al novembre de 1609, davant la seva debilitat es van rendir al Pla de Petracos i van ser expulsats definitivament i conduïts al nord d’Àfrica. El 14 de juny de 1611, Vall de Laguar era repoblat mitjançant escriptura de nova repoblació, per agricultors procedents de l’illa de Mallorca.